Al fil de la nova reforma educativa que deixarà la filosofia com a assignatura encara més residual fins al punt de gairebé desaparèixer de l’educació obligatòria, val molt la pena escoltar aquest petit tall de ràdio on s’entrevista tant a la filòsofa Marina Garcés com a la secretària de Transformació Educativa del Departament d’Educació.
Si escolteu l’entrevista, al minut 8:40’ Núria Mora (d’educació) explica que l’eliminació de l’optativa de filosofia a 4rt d’ESO i la matèria de Cultura i valors ètics de 1er a 4rts d’eso, deixant només una hora a la setmana a 4rt, és degut al fet que es pot suplir amb “el pensar” des de totes les matèries i l’increment en les hores de tutories; que tenen unes a hores a repartir i que si en posen unes han de treure’n d’altres.
Sense gaires ganes, com diu Garcés, mandra per veure que el debat (o debats en general polítics en l’era capitalista) és bucle que mai agafa la dimensió o profundització requerida, gràcies a ella en aquesta entrevista més que a l’intent de mobilitzar-nos presentant-nos l’esborrany de novetats del currículum, ens remetem a l’entrevista entomant el que ens escau, la filosofia; no perquè vulguem escombrar cap a casa sinó perquè eliminar-la, reduir-la encara més, mostra, per molt bones intencions, incoherències del projecte renovador-innovador, qualsevol que sigui, que es fonamenti en criteris o principis bàsics que considerem (i diuen considerar) ha de contemplar la nostra educació. No critiquem perquè ens molestin els canvis. Us compartim que compartim perquè cal continuar mantenint-nos, per avorrit i obvi que sigui, al lloc. Des del lloc que puguem, el nostre malauradament no creiem que sigui l’escola-Institut-universitat, o almenys no només hi som allà, i per això us parlem des de la Cooperativa Cal Saber.
Estem totalment d’acord, amb els comentaris de Marina Garcés a Núria Mora. Des de Cal Saber reflexionem, som crítics amb el sistema educatiu i intentem transmetre el que aprenem o les preguntes que se’ns obren sobre aquest, als professors que ens ho demanen, ja que pensem, com diuen les entrevistades, que clar que cal que s’ensenyi a pensar des de totes les matèries que es donen, és a dir, com això no es dóna, cal repensar què és educar, com volem ser educats.En aquesta línia plantegem als docents la qüestió sobre quina funció politicosocial tenen, necessitem polititzar-nos com a docents per responsabilitzar-nos socialment (si no ho hem fet ja per compte pròpia, el que no es contempla i inclús es defuig, a la majoria de formació de magisteri o màster del professorat, l’objectivitat ens domina), nosaltres a aquesta politització la propiciem amb el que anomenem formació en actitud filosòfica;-en cap cas culpabilitzant als docents si no la intenció és sempre la d’oferir un espai on evocar les contradiccions i inquietuds que molts tenim i per les que som docents, les quals no sabem com materialitzar a dins de les aules ni sovint pensar sols. Perquè a la pandèmia va quedar clar, ens sentim molt sols i de vegades no sabem ni què fem o com fer-ho (aquí ja obro un altre debat).- El que volem dir, és que una cosa es pensar-filosofar com volem que sigui l’educació, reflexió que pot ser objecte de la filosofia i l’altre és eliminar tot el que la filosofia té per pensar, els continguts concrets.
La filosofia ensenya a pensar, també, però té els seus propis continguts sobre els quals pensar, que sigui necessari pensar com ensenyar a pensar des de totes les matèries i aquesta qüestió necessiti de l’actitud filosòfica i de filosofia per ser l’educació objecte d’aquesta, no vol dir que hagi de desaparèixer allò que és objecte de pensament de la filosofia de les nostres aules. Si no serà un “quiero y no puedo”, perquè evidentment els continguts o l’objecte d’estudi de la filosofia són vitals per la nostra-vida en comú. Aquesta desprovisió de dimensió teòrica, de disciplina, la qual es dóna a les aules, i es reflecteix en els discursos polítics sovint, té molt a veure amb el moment present-sense futur- en el qual ens trobem.
També novament convergim en què s’ha de posar la mirada a les tutories, des de l’acadèmia Cal Saber fem un acompanyament filosòfic, el qual pensem és necessari que es faci des de a dins de les aules, ara impossible amb el sistema d’avaluació i ràtios, l’avaluació que proposem gràcies al seguiment personalitzat que fem, i ens deixem la vida per fer-lo (no és fàcil, no només és temps i reduir ràtios), es basa a posar el focus ja no en la valoració de l’acumulació de continguts o ara processos que es poden realitzar amb els continguts (saber fer en diuen), sinó en acompanyar per desenvolupar i valorar el grau de desenvolupament de les estratègies tant metacognitives, cognitives com motivacionals. Amb tot, doncs, ampliar hores de tutoria, on no veiem els alumnes aprenent, per tant, no els podem acompanyar, monitoritzar, ajudar-los a que ells es monitoritzin, en la reflexió dels seus processos d’aprenentatge, en com són ells davant d’aquests, el que fem és descontextualitzar-los durant una estona, per fer debats o el que sigui, finalment la tutoria servirà de poc, no estarem fent ni la tutoria que cal, ni filosofia.(Podeu consultar el nostre estudi de com ensenyar a les aules actuals la competència d’aprendre a aprendre desenvolupant les estratègies d’aprenentatge, s‘ha de formar als docents i dotar-los d’eines, on queda de manifest per molts investigadors pedagogs, entre d’altres Bernardo Gargallo premiat al 2021 com a innovació educativa, que les estratègies d’aprenentatge s’han de desenvolupar dins del currículum mentre s’aprenen els continguts oficials, els tutors han de treballar en aquesta línia amb la resta de docents).
Aprendre filosofia tampoc no és fer debats a l’hora de tutoria, no és donar espais d’expressió d’opinions, aquestes s’han de saber construir i a més han de tenir una solidesa que s’ensenya amb continguts teòrics també. Entre d’altres, la filosofia és una disciplina, que clar que t’ajuda a saber pensar, però aquesta actitud d’obertura al no-saber, a la possibilitat de construir nous coneixements, relacionar idees per crear significats, és l’objectiu que ha de tenir l’educació des de totes les matèries (matèries-projectes, parlant en termes de la realitat actual). És evident, que estem centrant-nos en un dels objectius de l’educació, ensenyar com és el món per poder ser-hi, sobreviure-hi, on queda l’altre objectiu, l’expressió de l’originalitat de cada subjecte?, és a dir, l’escola és canvi, és moviment, en cap cas estaticitat, control, poder. Però sovint aquest segon objectiu no es dóna, no fa d’eix.
Cercar aquest objectiu hauria de ser independent a la filosofia sí o no, o si més no, no excloent, llavors es torna un sense sentit; per què deixem de fer filosofia començarem a fer pensar en la resta de matèries? No és demagògia, és posar l’absurditat sobre la taula amb una pregunta, si saps què és la filosofia i el teu objectiu és que pensin, que puguin construir de manera autònoma coneixements, que facin processos de comprensió, tens per triar moltes altres hores que són menys efectives, col·lectives i més coherents amb una real voluntat de canvi, si és que realment prenem per fonamental l’objectiu esmentat, si volem repetir el sistema infinitament és correcte. I ho diem no des d’una visió fragmentada que ens interessa, altres continguts també els considerem clau, però hi ha marge, de fet és preocupant la de temps que arriben a perdre tots els estudiants dins de les aules…
Nosaltres, filòsofs, no ens amagarem sota la falsa modèstia, afirmem, òbviament la filosofia hauria de ser-hi en el sistema educatiu des de ben petits, tota la primària i secundària, és un dret al coneixement que han de tenir tots els nostres alumnes, persones que conviuen amb nosaltres, i clar que es queda com una mera matèria a batxillerat, després de 16 anys estudiant de manera memorística totes les matèries, matemàtiques, història, literatura, biologia, tecnologia, tot, absolutament tot (per no parlar de l’absurditat de tenir una matèria una hora a la setmana per fer valors ètics, o cívics o el que sigui, que pel paper que se li dóna només estructural, menys hores, temes que els semblen que no es poden avaluar-fer debats, professors que tampoc troben o poden donar-li sentit perquè la resta no acompanya, sovint devalua més la filosofia que no pas la reforça), és una matèria més on empollar continguts tancats, tot i que us assegurem, després de 16 anys ja acompanyant a estudiants a aprendre a aprendre que és l’única que de manera directa, a més de la sintaxi (no ho hagués dit mai a l’institut que diria això) i de vegades les matemàtiques ( aquesta encara menys l’hagués dit, sóc de l’artístic), que obre les portes a certs alumnes a poder relacionar idees, a fer un aprenentatge actiu, a sortir de la passivitat d’enclastar-se de manera gaire bé física el paper al cervell i copiar i repetir o fer els esquemes i resums, maleïdes tècniques d’estudi, que només els duen a un estudi mecanitzat i buit (que ens fa creure que estudiem, que complim) que en definitiva no és estudiar ni aprendre i menys encara en l’era de la societat de la informació (per això volem parlar d’estratègies – encara que soni molt capitalista-).
És frustrant veure a persones de 17 anys davant d’un text i que et diguin que no entenen res, un darrere l’altre i moltes vegades, no poder-los exigir responsabilitats, -tot i que a Cal Saber ho fem una vegada mostrem la realitat de l’educació, l’estructura politicosocial, compartim crítiques i retrets, per ells és un per fi, també una excusa perfecta innata per no voler posar en joc l’esforç, llavors després de discussions, mecanismes de defensa i emocions vàries, per part nostre buscant l’equilibri, una de “cal otra de arena”, experiència, coneixements (valorant aquesta tridimensionalitat, metacognició, cognició, motivació-emoció) i estima, perquè engegar l’esforç mental, el connectar neurones, relacionar idees després d’anys que potser has pensat que ets “tonto” i tu no pots o que el sistema educatiu t’ha dit que ets un 9 o un 10, és una experiència molt dura, sovint contradictòria, bonica i sempre amb la búsqueda posada en la llibertat, en què la puguin exercir responsabilitzant-se d’ells mateixos, l’entorn, la comunitat– tant és així, que també veiem com molts professors de filosofia (captem moltes realitats de moltes escoles i públiques, privades, concertades), acaben aprovant (intuïm desesperats, sense poder responsabilitzar als alumnes) també a aquells que mostren que els sonen els continguts teòrics, que han “estudiat” i que no entenen res, encara que els examens estiguin plens de contradiccions i mentides.
Des de Cal Saber, com molts altres professors que també ens arriben i molts que “s’ho curren” per superar aquesta manca de sentit, els diem que es tracta d’enfocar, de contextualitzar el pensament, de veure què ens aporta aquella mirada posada en aquell lloc concret, cal pensar sobre que és el coneixement, sobre si hi ha veritat, què podem considerar veritat i quines implicacions té aquesta sobre la nostra política, ètica, que el que pensem, té implicacions en totes les dimensions del que som, aquesta cerca de coherència-lògica dels filòsofs, en el seu propi pensament i en la mateixa història del pensament, ens ajuda a fer que vegin la practicitat en el tan conceptualitzat “entendre” i vagin deixant la mecanització de l’estudi passiu, que deixin d’empollar idees inconnexes, i com diuen a l’entrevista, sovint els hem de recordar quan discutim sobretot de política (en el sentit més ampli, el de la filosofia vaja) o volen generar debats que els interpel·len en trobar-se realitats molt diverses pel nostre posicionament al barri (racisme, violència, masclisme, privilegis, educació pública/privada, relacions afectives, etc.), de què es tracta d’una disciplina, que té uns sabers, continguts concrets que cal detectar i treballar, també memoritzar, a més de pràctica i capacitat d’esforç per una expressió escrita/oral fonamental. El pensament crític necessita continguts, base teòrica a més de pràctica.
Per si mateixos aquests coneixements tindran implicacions sobre altres processos d’aprenentatge i àrees de coneixements, com ho haurien de fer tots els aprenentatges (sinó que estem fent?-que bonica seria la història si la veiéssim amb relacions de causes-efectes, amb aquella actitud de l’investigador que tant entenem a la teoria-). Per sort, la filosofia encara ens apel·la tan directament i amb tanta força que no ens deixa oblidar que sempre hem de continuar pensant, intentant entendre i entendre’ns, pensant en el viure i el ser, què és viure, què és estimar, que som, com volem ser educats, com volem conviure?, però ella sovint paradoxalment, tant que ens omplim la boca, solitària en aquest sistema educatiu, desa(r)mada, ha de renunciar a ella mateixa, ara “desalmada”, perquè la resta tingui sentit, no volem renunciar!, el problema és que ja ho fem en els sobretaules, en les televisions, en la política… Tal com veiem cada dia a les nostres aules per pensar sobre com volem viure, per saber fer un comentari de text, per relacionar dues idees, per donar l’opinió, per aprendre a aprendre, cal primer tenir un bagatge teòric, saber què s’ha dit, aprendre dels altres, saber en què cal pensar quan volem pensar, no donar per fet, conscienciar l’inconscient i des d’aquest saber poder obrir espais al no saber, al moviment, a l’originalitat i creativitat; a l’inimaginable.
Quan cal, sabem sortir del que semblen idees romàntiques, que no ho són, són complexes, cal un canvi de sistema educatiu total sí, i en això treballem, però doneu valor a la filosofia ara i aquí; i els escollits per proposar potser no han d’escoltar a tothom, sinó guiar-nos en aquest canvi, proposar tenint un projecte, una idea fonamentada de cap a on anem. Ara mateix defensar, relegar la matèria de filosofia, per fer pensar des de la resta de matèries o tutoria, per molt que facin marxa enrere, és mostrar no tenir coherència ni idea del que passa a les aules, almenys de secundària obligatòria, batxillerat i FP, et carregues el poc que hi ha que innatament porta a intentar comprendre per poder aprovar els exàmens (en la línia d’utilitat capitalista), i encara menys del que és la filosofia. Hi ha qui tenim molt clars eixos que són simples, alguns els coneixem tots, són cultura popular, i que tenen implicacions pràctiques, o com dèiem, és ignorància o ara mateix sembla que de nou se’ns diu que amb el que hi ha, no s’hi pot fer més. Després ens diran a tots els professors de filosofia ¿serveix d’alguna cosa la política dels partits polítics?, i molt de tant en tant et trobaràs amb algun adolescent que et creurà quan els hi dius que poden canviar el món perquè són ells els que viuen aquí.